TIBIDABO

Estic situat al mig de la serra de Collserola,  amb una alçada de 500 metres i escaig. Hi deu haver moltes muntanyes al món que tenen una ciutat als seus peus, però jo tinc el goig de tenir la ciutat més bonica que hàgiu vist mai:  Barcelona. I això m’omple de satisfacció. El fet de tenir-la als peus no  indica vassallatge, ans al contrari som complementaries jo la guardo de mals vents i li ofereixo tot el que tinc i els barcelonins m’honoren  amb la seva visita pujant al meu cim i mostrant-me als turistes que visiten Barcelona.

Estic rodejat de moltes fonts :la font de La Budellera, la de la Salamandra, la font del Canet, la font Groga, la font d’en Ribes, modernista, la font de la Teula i moltes altres que temps enrere servien de berenadors als barcelonins que em visitaven. Tinc també dos pantans, el de Vallvidrera i el Can Borrell. Em volten restes de castells, com el del Papiol i Castellciuró aquest últim amb restes d’opus  spicatum als seus murs.

Castellciuró

En el terme que em rodeja s’hi troben infinitat de capelles: St.Pere de Romaní, St.Medir, La Salut de Puig Madrona, Sta. Creu d’Olorde (aquí s’hi trobaren restes pre-romàniques), St.Iscle de les Feixes , St.Adjutori (una de les poques esglésies de planta circular del nostre país), Sta. Margarida de Valldonzella, que cap als anys 1200 va pertànyer a les monges benedictines del Císter .

La meva serralada ha estat  transitada de molt antic, ja en temps dels romans hi passava el camí de Barcelona a St.Cugat. L’any 1868 la carretera de l’Arrabassada, em permeté de conèixer els ginys anomenats cotxes, i cap a  l’any 1900, un important mecenes de la industria farmacèutica  féu construir el tramvia blau, avui encara en funcionament i una  de les opcions per pujar a visitar-me junt amb  el funicular de Vallvidrera.

També tinc l’observatori  Fabra,  donat per un altre mecenes l’any 1904 i que encara avui  els barcelonins són informats del temps climatològic  des d’aquí.

Cap a l’any 1900 va ser inaugurat al meu cim el parc d’atraccions, el primer  parc  d’atraccions d’Espanya, que amb l’avió, la talaia, el trenet penjat i els famosos miralls que estrafan  les figures de grans i petits  m’omplen de riures innocents. 

He de recordar-vos que en la finca de Vil·la Joana hi vaig veure viure i morir el poeta Jacint Verdaguer i on va escriure els seus darrers versos dedicats a elogiar la bellesa i bondat de la meva serra i ara us deixo amb la poesia que va dedicar a un dels ocells que nien per les meves contrades:

                          

                                                       Rossinyol, bon rossinyol,

                                                       he sentida la teva arpa,

                                                       l’he sentida un dematí

                                                       de Vallvidrera a Valldaura.

                                                       Trobador del mes de maig,

                                                       rossinyol refila i canta

                                                       mes no deixes eixos cims

                                                       per los vergers de la plana;

                                                       no hi vingues a la ciutat,

                                                       que hi ha una gent molt ingrata:

                                                       diu que estima els aucellets,

                                                       diu que en son cor los regala,

                                                       mes als que canten millor

                                                       los posa dintre la gàbia.