EIVISSA 2013

CANIGO

“Sóc una magnòlia immensa que es bada en un rebrot del Pirineu…

Quina millor manera puc trobar jo per presentar-me sinó amb les paraules del gran poeta?

D’una manera més humil, com m’escau a mi, us parlaré de  les meves característiques.

Estic  situat entre les planes del Conflent, del Rosselló, del Vallespir  i de  l’Alt  Empordà.  Els meus  2.785 metres d’alçada em donen el títol de muntanya més alta del tot el massís conformat pels pics de  Puig Estela, el Tretzevens, el pic de Barbet, i molts altres, pics tots ells coneguts pels visitants que pugen  des del refugi centenari  dels Cortalets o del de Marialles, o enfilant-se per la estreta xemeneia.  Fins els segles XVIII i XIX hi havia la creença que jo era el cim  més alt  de tot el Pirineu, avui però se sap que a la serralada del Pirineu hi ha altres cims que m’avantatgen en alçada, però jo no els envejo pas,  el meu prestigi es deu senzillament a  la relació que he tingut al llarg de la història  amb els habitants del meu entorn. Des de el meu cim veig la mar i  sóc un far pels vaixells que naveguen  per la Mediterrània.  No hi falten les bruixes al meu entorn elles es concentren al cim del Tretzevents i  fan aixecar les boires que donen peu a fortes tempestes que espeteguen sobre les poblacions de les valls, però jo trenco les nuvolades amenaçadores abans que no facin grans desgràcies, he de confessar, però, que no tot el mèrit és meu m’hi ajuda la direcció del vents.

Fa molts anys vaig ser testimoni de la mort de Gentil, quan el seu oncle Guifré el descobrí en braços de Flordeneu, i portat per la ira l’estimbà muntanya avall. Tallaferro,  el pare de Gentil,  s’enemista amb el seu germà, però l’abat Oliva intercedí i Tallaferro

 perdonà  Guifré el qual es va penedir del seu crim i decidí  fer-se monjo.

Alguns dies en caure la nit, el vent em porta  la trista conversa  entre els campanars de St.Miquel i de St.Martí, també  m’arriben algunes notes  del violoncel de Pau Casals, i també m’arriben paraules que Pompeu Fabra estudia per tal de deixar als catalans una llengua ben ordenada.

                                                                                      

 Ara em plau de parlar-vos de la vetlla de Sant Joan. Es la meva gran festa celebrem l’arribada del solstici d’estiu i a trenc d’alba pugen al meu cim molts caminants que porten petits feixos de llenya  i en fer-se fosc, quan els últims raigs del sol il·luminen el meu cim, encenen una gran foguera  que convertida en petites flames faré arribar a tots el pobles i places de Catalunya amb el missatge d’amor i força que els envio des de aquí perquè continuïn lluitant per la llibertat  que tan desitgen. 

MONT VALIER

Sóc un cim important i estic siuat al Parc Natural d’Alt Pirineu, entre  la  regió francesa de  L‘Arieja i la comarca catalana del Pallars Sobirà. Els francesos em van batejar amb el nom de  Senyor de l’Arieja. Tinc una alçada de 2840 metres i això fa que  arribar  al meu cim sigui una mica dur però tot i així rebo molts visitants.  Uns venen pels camins francesos i altres pels camins catalans .

Els que pujem pels camins  catalans  els veig sortir de bon matí del refugi de Montgarri i van seguint un GR transfronterer. Travessen boscos de faigs,  pi negre i pi roig, i segons l‘època en que fan la caminada encara troben algunes clapes de neu. Els veig arribar a l’estany LLong. Allà fan un petit descans i amb els ànims reexits fan  forts desnivells fins arribar a l’estany Redon. Després d‘un últim esforç ja els veig arribar  al refugi d’Estagnous que està situat als meus peus a 2245 metres d‘alçada.  Animats per la meva visió  emprenen l’última pujada que els permet assolir el meu cim. Estan contens i no es cansen de descobrir muntanyes ja que la meva situació isolada els permet reconèixer cims aragonesos, francesos i catalans.

Els que pujem per la banda francesa segueixen el camí  que avui s’anomena Camí de la Llibertat,  i que fou la ruta  d’evasió que seguien els refugiats que fugien del nazisme durant i després de la ofensiva nazi. Hi vaig veure passar civils, militars, victimes de tot tipus, jueus, estrangers perseguits, resistentst descoberts, gent tota ella de nacionalitats diverses: polonesos, francesos, canadencs, anglesos, nord-americans, tots  amb l‘esperança de que a l’altra banda dels Pirineus trobarien un país que els acolliria i on podrien continuar lluitant per la democràcia. No va ser així, us ho puc ben assegurar, perqué la vigilància dels carabiners espanyols els capturava i eren lliurats a les autoritats alemanyes.

Avui una placa posada al peu del meu cim ret homenatge a aquells valents que un dia vaig veure passar cercant una vida millor a l’altra banda dels Pirineus, pobres! Ignoraven que es trobarien un terrirori totalment controlat per la dictadura franquista acabada d’encetar.  

Però no us vull entristir més amb històries passades i us convido   a que em contempleu a l’hora que el sol se’n va a la posta i em banya amb aquest  to daurat que em fa que de veritat em senti el  Seigneur de l‘Ariège.  

MUNTANYES- ESCOLA DE LA DONA 1883

                                                                             

       

Vers els anys 1880-1890 s’acostaren a nosaltres uns grups d’homes amb la fal•lera de saber de quines  matèries  estàvem formades  i quina era la nostra flora i la nostra fauna.  Els hi costava d’arribar fins als nostres cims i llacs. No va ser feina fàcil.  Desafiaren el fred i el mal temps i amb indumentària escassa es llençaren a l’aventura de descobrir-nos i a la vegada nosaltres ens assabentarem del  que passava a la ciutat, tant llunyana i desconeguda per nosaltres!

A  través dels comentaris que els hi sentíem, quan descansaven un cop assolit el cim, ens assabentarem que allà a la ciutat unes dones molt emprenedores, tant com ells havien estat emprenedors amb la descoberta de la muntanya,  volien descobrir el valer de les dones i apujar el nivell de les  treballadores i per això van crear  una escola femenina per tal que les dones fossin integrades a la societat  que fins llavors les tenia relegades a les feines de la  llar i a tenir cura dels  infants i malalts.

Sense desatendre aquestes tasques que els estaven encomandes des de sempre, aquella escola els hi desvetllà el neguit de entrar en matèries noves per a elles que fins llavors només estaven a l’abast del mon masculí.

Pas a pas les dones s’anaren introduint  en el mon de la cultura i també  entraren en l’àmbit del esport  i el lleure.
.
L’escriptura, la lectura, els comptes, les relacions socials, tot això les va anar acostant a altres mons i altres activitats i va ser així com les dones es van integrar en aquells grups d’homes que pujaven a visitar-nos, i nosaltres les muntanyes vam veure amb goig com de mica a mica  no solsament ens visitaven homes sinó  que la presència femenina va començar a ser un fet.

Avui  les muntanyes agraïm a aquella escola la tasca que va fer amb tots els àmbits i continua fent desprès de 130 anys. Nosaltres des de tots els corriols, senders i cims ens afegim a aquest aniversari amb el desig   d’una continuïtat  ferma i valenta.  Per molts anys Escola!

LA MOLA

St. LLorenç del Munt  

Formo part de la serralada de Sant LLorenç del Munt  i junt amb la serra de l’Obac conformem el parc natural de Sant  Llorenç. La meva constitució geològica parenta de Montserrat fa que podem dir-nos germanes. Entre les meves penyes arrelen els pins i  herbes aromàtiques que escampen la seva flaire pels pobles que m’envolten.  

En l’època prehistòrica jo ja vaig ser habitada, així  ho van assegurar els homes dits arqueòlegs  que van trobar indicis que  la cova Simanya , la cova dels Frares,o la cova dels Obis  presentaven petjades humanes.  Els visigots també van  passar per les meves coves i també  van deixar la seva empremta en forma de tombes.

Papers molt antics  confirmen que abans de l’any  950 va  ser triat el meu cim més alt, anomenat La Mola   amb 1095 m. d’alçada,  per bastir-hi l’església de St.Llorenç i. per aquelles coses que abans passaven entre els comtes i els clergues  la meva església va ser donada als monjos de St.Cugat i així vaig veure  començar la vida monàstica en el meu cim. S ’hi van instal·l.ar uns quants monjos amb el seu prior amb la consigna de  atreure a las seva orde els eremites  que vivien en les meves coves i engrandir així  la seva comunitat i estendre el seu poder.  Vaig sentir explicar, pel monjos que vivien a la meva església,  que les ràtzies àrabs de al-Mansur  atacaren i  i saquejaren  el Monestir de St.Cugat  i els seus monjos van perdre  la vida i els únics supervivents d’aquella comunitat van ser els monjos  que havien vingut a la meva església. 

Vers l’any 1090 vaig viure moments convulsos. Ja us ho explico: l’abat del monestir francès de Tomieres va assaltar violentament la església i   expulsà els monjos que es revelaren al seu mandat, però al cap de poc temps amb la intervenció del comte de Barcelona,  els francesos foren obligats a marxar i l’església passà definitivament  a unir-se al  monestir de Sant Cugat i esdevingué a partir d’aquells moments monestir.

.

Aquesta meva muntanya i la serralada que la volta no era un lloc  fàcil pel creixement  de la vida monàstica i a partir del segle XV  la decadència va apoderar-se del monestir. Quan mori el darrer abad es va acabar la vida monacal.   

Entre els anys 1810 i 1869  vaig veure l’església convertida en corral. Però afortunadament la restauració 

fou un fet i l’any 1871,  fou oberta de nou  i això  em donà una gran alegria.

Avui la reconstrucció d’algunes dependencies del magnífic conjunt  ha permès obrir una hostatgeria

i la vida, sinó monàstica, ha tornar al meu cim.

I ara us volia explicar la llegenda de la Cova del Drac....però no, us l’explicaré el dia que pugeu a visitar-me.

                                                 

MATAGALLS

MATAGALLS

Ben bé ni jo mateix sé perquè vaig ser batejat amb aquest nom. Expliquen els entesos  que el meu nom té arrels celtes,  que la síl·laba MA vol dir grandiositat, TA turó de gran alçada i GALLS, pedres. Altres entesos diuen que MATA  significa abundància i GALLS  pedres triturades  Tot es un pèl incert. El que us puc assegurar  és que amb 1696 metres d’alçada soc el tercer cim més alt del massís del Montseny . La meva forma es arrodonida i soc un vèrtex geodèsic  de importància que em converteix en un espectacular mirador del país, que abasta  des de el mar fins el Pirineu.

Però el més important  i el que em distingeix és la creu que abans del 1614 ja figurava al meu cim. Els elements la van fer malbé i l’any 1840 el pare Antoni M. Claret la reposà. Els llamps i les tempestes van tornar a fer de les seves i vaig tornar a quedar orfe de creu. Però la bona fe de la gent d’aquest país la van tornar a alçar l’any 1894 i amb aquest motiu  Mn.Cinto Verdaguer va escriure la poesia “La creu de Catalunya”. Aquestes tres creus eren de fusta i jo veia amb recança com el vent i la pluja les aterrava, però finalment l’any 1931 em coronaren amb una creu de ferro que avui podeu contemplar i a la base de pedra que la sustenta hi figura el poema que Verdaguer  escriví l’any 1894.

Cada any quan arriba el segon diumenge de juliol  visc un dia de goig,  De bon matí per tots els meus vessants  pugen  corrues  de homes, dones i nens que venen a demostrar-me el seu amor i respecte. Són els meus amics, ells cuiden de mi , arrenguen les fonts i els camins que les neus de l’hivern  han malmès.

També la història m’ha fet viure de prop les lluites pel poder. Durant les guerres carlines un bon nombre de  lliberals, en un intent de defensa de les seves creences,  van  ser assassinats   pels carlins  prop de Collformic i avui quan miro pendent avall veig la creu de ferro que recorda aquest fet tràgic.

I ara permeteu-me un altre record trist : El dia 18 d’agost del 1901, un any abans de la seva mort, un Mn. Cinto desfet,  desmillorat i feixuc pujà  al meu cim  i influenciat pels meus aires  es va reviscolar i jo el vaig veure escriure  amb forta passió  el poema “Abraçant la Creu”  i no puc estar-me de repetir-vos  alguns fragments, pareu bé l’oïda:  “No em guanya ningú en amor a Catalunya, més vull estimar-la avui, vull estimar-la demà i sempre. Vull que aquest amor no s’acabe amb una vida transitòria i fonedissa, com la neu d’aquesta muntanya,  sinó que desitjo estimar-la  des d’allà dalt a on l’Amor de l’home unint-se amb l’amor de Déu, com una guspira al sol, es d’eterna durada”.

      

PUIGMAL

Us heu sentit mai sols?. Si es així em comprendreu aviat. Estic situat al Pirineu Oriental i tinc una alçada de 2913 m., gairebé 3000!   Aquesta alçada que em dona prestigi a la vegada em fa sentir sol. Dels dotze mesos de l’any cinc estic cobert de neu i poques persones s’aventuren a visitar-me. Si que mantinc diàleg amb els cims que m’envolten, tots mes baixos que jo, però enyoro molt les visites de les persones que pels camins  de Núria  o de Fontalba s’atansen a mi, fent la dura pujada i quan arribem al cim, entre foto i foto comenten coses de la plana i jo em sento  feliç , però a l’hivern gairebé no puja ningú, la neu fa difícil la pujada.

Si  miro cap a la plana veig els cabirols que busquen les poques clapes de verd que la neu deixa al descobert. També les marmotes surten de llurs amagatalls, buscant l’aliment necessari per resistir la inclemència del llarg i gèlid  hivern.

Si miro cap el cel veig infinitat d’estrelles i de tant en tant la lluna, que quan és plena encara em fa una mica de companyia i xerrem una estona:

-Ets sent sola dins la immensitat del cel? – Li pregunto jo.

-No- Em respon ella

–Estic envoltada d’estrelles i com que volto sempre  vaig  seguint les coses que passen a la terra, encara que  no sempre veig coses plaens.Tu estàs immòbil, sempre, que trist oi?

Aquests diàlegs encara m’entristeixen més.

Al fer-se de dia la lluna marxa i  procuro ser optimista i pensar en la primavera que vindrà aviat,  els rierols  tornaran a la seva cantarella d’aigües transparents, els prats recuperaran  aquells verds encisadors i la gent tornarà a pujar al Puigmal, i es faran les fotos  emmarcades per la creu que em corona entre l’olla i la campana de Núria  

i jo em sentiré  content,  i aquella nit no em serà tant feixuga i fins i tot,  entre somnis, veure al lluny la carrossa de Gentil i Flordeneu que  s’atansen cap a mi  escampant el seu amor per tots els  cims del Pirineu.

  

                            De puig en puig pel coll de Finestrelles

                            s’enfilen de  Puigmal a l’alta cima

                            tota la terra que el meu cor estima...

                                                    Mn.Jacint Verdaguer

                                                      

SIURANA

Va dir el poeta que soc “aspre i ardida”.  Volgué dir que  soc aspre perquè domino un paisatge de roca dura i perquè  estic enlairada a 740 metres i voltada d’una cinglera de roca calcària? Sóc ardida perquè per la meva formació  rocosa, vaig ser aprofitada per estratègies militars, ja que després  que els cristians conquerissin Tortosa, es feu fort en el meu castell un cabdill àrab anomenat pels cristians Almira Almemoniz.  Això  succeïa  vers l’any 1153 any que vaig ser conquerida per Bertran de Castellet  que fou el primer castlà  i primer governador cristià  del meu castell.

Amb el pas del temps el  castell musulmà va anar perdent les seves parets, jo en vaig ser testimoni i  avui només en resten uns quants vestigis  però us puc explicar que era una fortalesa inexpugnable, amb un penya –segat de uns 250 metres d’alçada sobre el nivell del riu Siurana que passa als seus peus.

Un cop foragitats  els sarraïns del castell els cristians van   alçar la església parroquial de Sta. Maria de Siurana,que avui encara podeu veure, i que tinc l’orgull de dir que es considerat un dels edificis religiosos més interessants de la comarca.

També he viscut moments de tristor un d’ells va ser la plaga de la fil.loxera que  a finals del segle dinou va malmetre les vinyes i vaig veure marxar  la gent del camp  cap a altres indrets buscant  una nova manera de subsistir.   

Un altre moment de tristor va ser quan  un capitost cristià es volgué casar amb la reina mora que habitava el castell, ella no acceptà les pretensions del cristià i desesperada es lleva la vida tirant-se pel penya segat. Si el vertigen no us ho impedeix i us acosteu al esgarrifós penya- segat, que jo en dic “El salt de la reina mora”, encara podreu oir els gemecs de la dissortada reina. 

                                             

                                             Penso en vosaltres,

ametllers de Siurana,

blanca esperança

d’efímeres banderes

                                        en l’aspror irremeiable.

                                          Carles Riba (Tanka XXVIII)

BELLMUNT-PESSEBRE

Santuari de Bellmunt

Al meu cim  (1246  metres) s’alça el Santuari de Bellmunt. Aquest diumenge,  quan el dia ja era  ben aixecat vaig veure, que des del pla, una corrua de gent abillada amb roba d’abric i encongits de fred,  s’atansaven cap a mi. Duien un embolcall no gaire gros, què devia ser?

No els vaig deixar de observar. Van anar fent camí amunt i quan van ser prop del Santuari, es van desviar fins un coll on hi ha un creuament de camins. Es van aturar i van obrir l’embolcall i va sortir una cova amb un pessebre a dins. Què en faran?

Vaig veure que treien cordills, van deliberar uns instants tot mirant  l’entorn

i per fi es van decidir. Sabeu? No ho havia vist mai, van instal·lar la cova amb els seus habitants al tronc d’un faig, la van fermar amb cordills, que es una manera de no malmetre l’arbre. Tot aquest procés va ser seguit per un pit roig que encuriosit feia passejades per les branques del faig.

Un cop ben fermada la cova amb els habitants a dintre, aquella gent es van situar en cercle al seu davant i com si es tractés d’un ritual i  van començar a cantar cançons. A mi m’arribaven algunes notes: fum, fum. fum...

Acabats els cants van marxar muntanya avall, segurament a les seves ciutats i van deixar el pessebre sol, però no patiu, no estarà sol,  el pit roig  segur que farà bona companyonia amb les petites figuretes del pessebre.

BON NADAL 2012!!!

TAGAMANENT 

Segurament el meu nom us serà molt familiar. Quants excursionistes  per poc caminadors  que siguin no hauran pujat mai al meu cim? Alguns tornen a visitar-me,  i jo que soc fisonomista els recordo i tinc una gran satisfacció quan tornen a pujar acompanyats de familiars i amics als quals els hi han parlat de mi.

 

Els hi expliquen que sóc l’ultima estribació del Montseny a l’extrem occidental de la gran planura del Pla de la Calma i al principi de l’engorjat del Congost, i  que des de el meu cim es contempla  tot El Vallès i tota la Plana de Vic, que al meu  cim hi ha una església enrunada, i que la meva alçada de 1.055 metres fa que se’m consideri un cim fàcil, fàcil de caminar sí, però la meva història no ha estat gens senzilla, vegeu sinó…. Hi ha documents dels anys 945 que ja parlen del castell que em coronava i  que la meva situació estratègica entre el comtats d’Ausona-Cardona i de Barcelona desvetllava l’interès dels respectius comtes i reis que no volien perdre la meva possessió.

El cim del Tagamanent

I això desfermà intercanvis i donacions entre els dos comtats. Cap a l’any 990 el comte Borrell II, comprà els meus territoris i així vaig passar a ser propietat dels comtes de Barcelona, però vers  l’any 1039  els mateixos comtes de Barcelona em bescanviaren als vescomtes d’Osona-Cardona.   Però no va acabar aquí la història ja que els comtes de Barcelona  reclamaven sovint la seva potestat sobre el meu castell  perquè no volien de cap  manera  que els Cardona es fessin amb la meva total propietat i cap a l’any 1270 el rei Conqueridor en recobrà la potestat donant al vescomte de Cardona 15.000 sous, i així vaig esdevenir lloc reial amb castell, rectoria i església.

Anys més tard el rei Pere El Cerimoniós em vengué a Berenguer d’Hostalric. Pels volts de l’any 1463 el batlle  del castell i els pagesos, propers a la causa catalana, foragitaren els enemics que a traves del Congost intentaven atacar-me.

Avui, al cap de tants anys  només em resten aquestes parets que donen testimoni del que vaig ser  perquè la cobdícia del homes sempre acaba per esmicolar els edificis que ells mateixos van bastir, però lo que no han pogut destruir mai es el cim del  Tagamanent.       

TIBIDABO

Estic situat al mig de la serra de Collserola,  amb una alçada de 500 metres i escaig. Hi deu haver moltes muntanyes al món que tenen una ciutat als seus peus, però jo tinc el goig de tenir la ciutat més bonica que hàgiu vist mai:  Barcelona. I això m’omple de satisfacció. El fet de tenir-la als peus no  indica vassallatge, ans al contrari som complementaries jo la guardo de mals vents i li ofereixo tot el que tinc i els barcelonins m’honoren  amb la seva visita pujant al meu cim i mostrant-me als turistes que visiten Barcelona.

Estic rodejat de moltes fonts :la font de La Budellera, la de la Salamandra, la font del Canet, la font Groga, la font d’en Ribes, modernista, la font de la Teula i moltes altres que temps enrere servien de berenadors als barcelonins que em visitaven. Tinc també dos pantans, el de Vallvidrera i el Can Borrell. Em volten restes de castells, com el del Papiol i Castellciuró aquest últim amb restes d’opus  spicatum als seus murs.

Castellciuró

En el terme que em rodeja s’hi troben infinitat de capelles: St.Pere de Romaní, St.Medir, La Salut de Puig Madrona, Sta. Creu d’Olorde (aquí s’hi trobaren restes pre-romàniques), St.Iscle de les Feixes , St.Adjutori (una de les poques esglésies de planta circular del nostre país), Sta. Margarida de Valldonzella, que cap als anys 1200 va pertànyer a les monges benedictines del Císter .

La meva serralada ha estat  transitada de molt antic, ja en temps dels romans hi passava el camí de Barcelona a St.Cugat. L’any 1868 la carretera de l’Arrabassada, em permeté de conèixer els ginys anomenats cotxes, i cap a  l’any 1900, un important mecenes de la industria farmacèutica  féu construir el tramvia blau, avui encara en funcionament i una  de les opcions per pujar a visitar-me junt amb  el funicular de Vallvidrera.

També tinc l’observatori  Fabra,  donat per un altre mecenes l’any 1904 i que encara avui  els barcelonins són informats del temps climatològic  des d’aquí.

Cap a l’any 1900 va ser inaugurat al meu cim el parc d’atraccions, el primer  parc  d’atraccions d’Espanya, que amb l’avió, la talaia, el trenet penjat i els famosos miralls que estrafan  les figures de grans i petits  m’omplen de riures innocents. 

He de recordar-vos que en la finca de Vil·la Joana hi vaig veure viure i morir el poeta Jacint Verdaguer i on va escriure els seus darrers versos dedicats a elogiar la bellesa i bondat de la meva serra i ara us deixo amb la poesia que va dedicar a un dels ocells que nien per les meves contrades:

                          

                                                       Rossinyol, bon rossinyol,

                                                       he sentida la teva arpa,

                                                       l’he sentida un dematí

                                                       de Vallvidrera a Valldaura.

                                                       Trobador del mes de maig,

                                                       rossinyol refila i canta

                                                       mes no deixes eixos cims

                                                       per los vergers de la plana;

                                                       no hi vingues a la ciutat,

                                                       que hi ha una gent molt ingrata:

                                                       diu que estima els aucellets,

                                                       diu que en son cor los regala,

                                                       mes als que canten millor

                                                       los posa dintre la gàbia.

SERRA DE MONTSANT

St.Bartomeu de Fraguerau

Amb  quin nom més bonic em van batejar! Serra del Montsant que també vol dir muntanya beneïda, serà perquè  sempre he atret religiosos de varies ordres?  No ho sé però us puc explicar una mica  la meva història. Recordo que quan els musulmans van arribar aquí un abat els va aturar amb una imatge d’una santa i els sarraïns  davant d’aquest fet  no van atacar els ermitans i van respectar les seves vides  i creences i van ser aquells àrabs que van nomenar-me muntanya beneïda, però quan els cristians van reconquerir-me em van canviar el nom i em van anomenar Montsant. Serà perquè   he estat clapejada de eremites que vivien en les coves  i  balmes misterioses que formen el meu entrellat de turons?. Vers l’any 1150 vaig ser testimoni  de l’arribada d’uns cartoixans que fundaren una cenobi molt important que anomenaren Scala Dei. També vaig servir d’amagatall, durant l’època carlina, d’ un bandoler que  rere els meus turons assetjava els intrèpids carlins.  He estat també escenari des de on el exercit republicà dirigia la sagnant batalla de l’Ebre.  Però deixem la història..

Cadolles del riu Montsant

Se’m considera una serra eixuta i aspre, però no és del tot cert, el riu Montsant  que serpenteja per entre els cingles i graus  forma el congost de Fraguerau que fa  unes olles, que aquí en diem cadolles, on l’aigua és clara i transparent, hi creieu-me si us dic que és un dels racons més bonics de la meva serralada, i alçant els ulls des de aquesta aigua clara i transparent podreu veure les formes  arrodonides de roca conglomerada i rogenca que la naturalesa ha dotat de formes  capricioses.

Els grans cultius d’avellaners i ametllers foren  anys enrere una font de riquesa, però avui el conreu acurat de les meves vinyes ha deixat pas a  l’elaboració de  bons vins que figuren entre els més valorats  del món  i travessen  fronteres.  

Quan cau la nit les meves muntanyes rogenques agafen tonalitats rosades i es  llavors quan tot el meu misteri és fa més gran i les balmes, coves i ermites agafen protagonisme  i desprenen un fort magnetisme. Veniu a coneixem i us asseguro que la força tel·lúrica que  desprenc  us farà un gran bé ara que esteu vivint uns moments molt importants.  

MUNTANYES QUE PARLEN

Si aneu per la autopista AP-7, direcció Puigcerdà,  quan sigueu a l’alçada de Granollers, gireu la mirada a l’esquerra i em veureu allà  altiu dominant el Vallès, La Selva, i L’Osona. Haureu sentit parlar de mi, i tal vegada haureu trepitjat els meus camins i pujat al cims que em conformem. Sortiu per St.Celoni,  apropeu-vos i  ara us parlaré una mica més de mi.

Estic format  per roques calcàries,  llicorella i granit.  No recordo en quina època vaig començar a veure’m habitat  pot ser en temps dels ibers, des romans? Fa tants  anys!

El meu emplaçament és ideal des de els cims més alts, puc veure la mar i durant l’estiu  m’arriba la brisa marina .

No tinc grans rius, però si moltes fonts, i em solquen infinitat de rieres i torrents  que despenjant-se per estrets estimballs, acaben formant dos rius  molt humils: el Congost i la Tordera.

Tinc una vegetació molt variada , alzines, pi blanc,  pi roig, castanyers, roures, faigs, algun tipus d’avet , ginebró i falgueres. Tota aquesta vegetació serveix d’aixopluc i aliment a la fauna que viu amb mi, el porc senglar, la guineu, la geneta, la mostela, i la llebre que em fan companyia tant els dies calorosos de l’estiu i els  boirosos i glaçats de l’hivern.

En el replecs de les meves muntanyes hi trobareu runes de castells, antigues ermites romàniques, monestirs històrics, avui desapareguts,  creus de terme que us conduiran a velles masies solitàries habitades pels homes que treballen la terra. Anys enrere també vaig ser bressol de bandolers. 

Els poetes m`han estimat sempre, Verdaguer, Guerau de Liost, Manent,  Victor Català, Josep Romeu, Pere Ribot,   Eugeni d’Ors, Aribau...

                                    Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,

                                    com guarda vigilant, cobert de boira i neu,

                                    guaites per un forat la tomba del jueu

                                    i al mig del mar immens la mallorquina nau...

                                                                                           Bonaventura Carles Aribau