TIBIDABO
Estic situat al mig de la serra
de Collserola, amb una alçada de 500 metres i escaig. Hi
deu haver moltes muntanyes al món que tenen una ciutat als seus peus, però jo
tinc el goig de tenir la ciutat més bonica que hàgiu vist mai: Barcelona. I això m’omple de satisfacció. El
fet de tenir-la als peus no indica vassallatge,
ans al contrari som complementaries jo la guardo de mals vents i li ofereixo
tot el que tinc i els barcelonins m’honoren
amb la seva visita pujant al meu cim i mostrant-me als turistes que
visiten Barcelona.
Estic rodejat de moltes fonts :la
font de La Budellera ,
la de la Salamandra ,
la font del Canet, la font Groga, la font d’en Ribes, modernista, la font de la Teula i moltes altres que
temps enrere servien de berenadors als barcelonins que em visitaven. Tinc
també dos pantans, el de Vallvidrera i el Can Borrell. Em volten restes de
castells, com el del Papiol i Castellciuró aquest últim amb restes d’opus spicatum als seus murs.
 |
| Castellciuró |
En el terme que em rodeja s’hi
troben infinitat de capelles: St.Pere de Romaní, St.Medir, La Salut de Puig Madrona, Sta.
Creu d’Olorde (aquí s’hi trobaren restes pre-romàniques), St.Iscle de les
Feixes , St.Adjutori (una de les poques esglésies de planta circular del nostre
país), Sta. Margarida de Valldonzella, que cap als anys 1200 va pertànyer a les
monges benedictines del Císter .
La meva serralada ha estat transitada de molt antic, ja en temps dels
romans hi passava el camí de Barcelona a St.Cugat. L’any 1868 la carretera de
l’Arrabassada, em permeté de conèixer els ginys anomenats cotxes, i cap a l’any 1900, un important mecenes de la
industria farmacèutica féu construir el
tramvia blau, avui encara en funcionament i una de les opcions per pujar a visitar-me junt
amb el funicular de Vallvidrera.
També tinc l’observatori Fabra,
donat per un altre mecenes l’any 1904 i que encara avui els barcelonins són informats del temps
climatològic des d’aquí.
Cap a l’any 1900 va ser inaugurat
al meu cim el parc d’atraccions, el primer
parc d’atraccions d’Espanya, que
amb l’avió, la talaia, el trenet penjat i els famosos miralls que estrafan les figures de grans i petits m’omplen de riures innocents.
He de recordar-vos que en la finca
de Vil·la Joana
hi vaig veure viure i morir el poeta Jacint Verdaguer i on va escriure els seus
darrers versos dedicats a elogiar la bellesa i bondat de la meva serra i ara us
deixo amb la poesia que va dedicar a un dels ocells que nien per les meves contrades:
Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura.
Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima els aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia.
