EIVISSA 2013

CANIGO

“Sóc una magnòlia immensa que es bada en un rebrot del Pirineu…

Quina millor manera puc trobar jo per presentar-me sinó amb les paraules del gran poeta?

D’una manera més humil, com m’escau a mi, us parlaré de  les meves característiques.

Estic  situat entre les planes del Conflent, del Rosselló, del Vallespir  i de  l’Alt  Empordà.  Els meus  2.785 metres d’alçada em donen el títol de muntanya més alta del tot el massís conformat pels pics de  Puig Estela, el Tretzevens, el pic de Barbet, i molts altres, pics tots ells coneguts pels visitants que pugen  des del refugi centenari  dels Cortalets o del de Marialles, o enfilant-se per la estreta xemeneia.  Fins els segles XVIII i XIX hi havia la creença que jo era el cim  més alt  de tot el Pirineu, avui però se sap que a la serralada del Pirineu hi ha altres cims que m’avantatgen en alçada, però jo no els envejo pas,  el meu prestigi es deu senzillament a  la relació que he tingut al llarg de la història  amb els habitants del meu entorn. Des de el meu cim veig la mar i  sóc un far pels vaixells que naveguen  per la Mediterrània.  No hi falten les bruixes al meu entorn elles es concentren al cim del Tretzevents i  fan aixecar les boires que donen peu a fortes tempestes que espeteguen sobre les poblacions de les valls, però jo trenco les nuvolades amenaçadores abans que no facin grans desgràcies, he de confessar, però, que no tot el mèrit és meu m’hi ajuda la direcció del vents.

Fa molts anys vaig ser testimoni de la mort de Gentil, quan el seu oncle Guifré el descobrí en braços de Flordeneu, i portat per la ira l’estimbà muntanya avall. Tallaferro,  el pare de Gentil,  s’enemista amb el seu germà, però l’abat Oliva intercedí i Tallaferro

 perdonà  Guifré el qual es va penedir del seu crim i decidí  fer-se monjo.

Alguns dies en caure la nit, el vent em porta  la trista conversa  entre els campanars de St.Miquel i de St.Martí, també  m’arriben algunes notes  del violoncel de Pau Casals, i també m’arriben paraules que Pompeu Fabra estudia per tal de deixar als catalans una llengua ben ordenada.

                                                                                      

 Ara em plau de parlar-vos de la vetlla de Sant Joan. Es la meva gran festa celebrem l’arribada del solstici d’estiu i a trenc d’alba pugen al meu cim molts caminants que porten petits feixos de llenya  i en fer-se fosc, quan els últims raigs del sol il·luminen el meu cim, encenen una gran foguera  que convertida en petites flames faré arribar a tots el pobles i places de Catalunya amb el missatge d’amor i força que els envio des de aquí perquè continuïn lluitant per la llibertat  que tan desitgen. 

MONT VALIER

Sóc un cim important i estic siuat al Parc Natural d’Alt Pirineu, entre  la  regió francesa de  L‘Arieja i la comarca catalana del Pallars Sobirà. Els francesos em van batejar amb el nom de  Senyor de l’Arieja. Tinc una alçada de 2840 metres i això fa que  arribar  al meu cim sigui una mica dur però tot i així rebo molts visitants.  Uns venen pels camins francesos i altres pels camins catalans .

Els que pujem pels camins  catalans  els veig sortir de bon matí del refugi de Montgarri i van seguint un GR transfronterer. Travessen boscos de faigs,  pi negre i pi roig, i segons l‘època en que fan la caminada encara troben algunes clapes de neu. Els veig arribar a l’estany LLong. Allà fan un petit descans i amb els ànims reexits fan  forts desnivells fins arribar a l’estany Redon. Després d‘un últim esforç ja els veig arribar  al refugi d’Estagnous que està situat als meus peus a 2245 metres d‘alçada.  Animats per la meva visió  emprenen l’última pujada que els permet assolir el meu cim. Estan contens i no es cansen de descobrir muntanyes ja que la meva situació isolada els permet reconèixer cims aragonesos, francesos i catalans.

Els que pujem per la banda francesa segueixen el camí  que avui s’anomena Camí de la Llibertat,  i que fou la ruta  d’evasió que seguien els refugiats que fugien del nazisme durant i després de la ofensiva nazi. Hi vaig veure passar civils, militars, victimes de tot tipus, jueus, estrangers perseguits, resistentst descoberts, gent tota ella de nacionalitats diverses: polonesos, francesos, canadencs, anglesos, nord-americans, tots  amb l‘esperança de que a l’altra banda dels Pirineus trobarien un país que els acolliria i on podrien continuar lluitant per la democràcia. No va ser així, us ho puc ben assegurar, perqué la vigilància dels carabiners espanyols els capturava i eren lliurats a les autoritats alemanyes.

Avui una placa posada al peu del meu cim ret homenatge a aquells valents que un dia vaig veure passar cercant una vida millor a l’altra banda dels Pirineus, pobres! Ignoraven que es trobarien un terrirori totalment controlat per la dictadura franquista acabada d’encetar.  

Però no us vull entristir més amb històries passades i us convido   a que em contempleu a l’hora que el sol se’n va a la posta i em banya amb aquest  to daurat que em fa que de veritat em senti el  Seigneur de l‘Ariège.  

MUNTANYES- ESCOLA DE LA DONA 1883

                                                                             

       

Vers els anys 1880-1890 s’acostaren a nosaltres uns grups d’homes amb la fal•lera de saber de quines  matèries  estàvem formades  i quina era la nostra flora i la nostra fauna.  Els hi costava d’arribar fins als nostres cims i llacs. No va ser feina fàcil.  Desafiaren el fred i el mal temps i amb indumentària escassa es llençaren a l’aventura de descobrir-nos i a la vegada nosaltres ens assabentarem del  que passava a la ciutat, tant llunyana i desconeguda per nosaltres!

A  través dels comentaris que els hi sentíem, quan descansaven un cop assolit el cim, ens assabentarem que allà a la ciutat unes dones molt emprenedores, tant com ells havien estat emprenedors amb la descoberta de la muntanya,  volien descobrir el valer de les dones i apujar el nivell de les  treballadores i per això van crear  una escola femenina per tal que les dones fossin integrades a la societat  que fins llavors les tenia relegades a les feines de la  llar i a tenir cura dels  infants i malalts.

Sense desatendre aquestes tasques que els estaven encomandes des de sempre, aquella escola els hi desvetllà el neguit de entrar en matèries noves per a elles que fins llavors només estaven a l’abast del mon masculí.

Pas a pas les dones s’anaren introduint  en el mon de la cultura i també  entraren en l’àmbit del esport  i el lleure.
.
L’escriptura, la lectura, els comptes, les relacions socials, tot això les va anar acostant a altres mons i altres activitats i va ser així com les dones es van integrar en aquells grups d’homes que pujaven a visitar-nos, i nosaltres les muntanyes vam veure amb goig com de mica a mica  no solsament ens visitaven homes sinó  que la presència femenina va començar a ser un fet.

Avui  les muntanyes agraïm a aquella escola la tasca que va fer amb tots els àmbits i continua fent desprès de 130 anys. Nosaltres des de tots els corriols, senders i cims ens afegim a aquest aniversari amb el desig   d’una continuïtat  ferma i valenta.  Per molts anys Escola!

LA MOLA

St. LLorenç del Munt  

Formo part de la serralada de Sant LLorenç del Munt  i junt amb la serra de l’Obac conformem el parc natural de Sant  Llorenç. La meva constitució geològica parenta de Montserrat fa que podem dir-nos germanes. Entre les meves penyes arrelen els pins i  herbes aromàtiques que escampen la seva flaire pels pobles que m’envolten.  

En l’època prehistòrica jo ja vaig ser habitada, així  ho van assegurar els homes dits arqueòlegs  que van trobar indicis que  la cova Simanya , la cova dels Frares,o la cova dels Obis  presentaven petjades humanes.  Els visigots també van  passar per les meves coves i també  van deixar la seva empremta en forma de tombes.

Papers molt antics  confirmen que abans de l’any  950 va  ser triat el meu cim més alt, anomenat La Mola   amb 1095 m. d’alçada,  per bastir-hi l’església de St.Llorenç i. per aquelles coses que abans passaven entre els comtes i els clergues  la meva església va ser donada als monjos de St.Cugat i així vaig veure  començar la vida monàstica en el meu cim. S ’hi van instal·l.ar uns quants monjos amb el seu prior amb la consigna de  atreure a las seva orde els eremites  que vivien en les meves coves i engrandir així  la seva comunitat i estendre el seu poder.  Vaig sentir explicar, pel monjos que vivien a la meva església,  que les ràtzies àrabs de al-Mansur  atacaren i  i saquejaren  el Monestir de St.Cugat  i els seus monjos van perdre  la vida i els únics supervivents d’aquella comunitat van ser els monjos  que havien vingut a la meva església. 

Vers l’any 1090 vaig viure moments convulsos. Ja us ho explico: l’abat del monestir francès de Tomieres va assaltar violentament la església i   expulsà els monjos que es revelaren al seu mandat, però al cap de poc temps amb la intervenció del comte de Barcelona,  els francesos foren obligats a marxar i l’església passà definitivament  a unir-se al  monestir de Sant Cugat i esdevingué a partir d’aquells moments monestir.

.

Aquesta meva muntanya i la serralada que la volta no era un lloc  fàcil pel creixement  de la vida monàstica i a partir del segle XV  la decadència va apoderar-se del monestir. Quan mori el darrer abad es va acabar la vida monacal.   

Entre els anys 1810 i 1869  vaig veure l’església convertida en corral. Però afortunadament la restauració 

fou un fet i l’any 1871,  fou oberta de nou  i això  em donà una gran alegria.

Avui la reconstrucció d’algunes dependencies del magnífic conjunt  ha permès obrir una hostatgeria

i la vida, sinó monàstica, ha tornar al meu cim.

I ara us volia explicar la llegenda de la Cova del Drac....però no, us l’explicaré el dia que pugeu a visitar-me.

                                                 

MATAGALLS

MATAGALLS

Ben bé ni jo mateix sé perquè vaig ser batejat amb aquest nom. Expliquen els entesos  que el meu nom té arrels celtes,  que la síl·laba MA vol dir grandiositat, TA turó de gran alçada i GALLS, pedres. Altres entesos diuen que MATA  significa abundància i GALLS  pedres triturades  Tot es un pèl incert. El que us puc assegurar  és que amb 1696 metres d’alçada soc el tercer cim més alt del massís del Montseny . La meva forma es arrodonida i soc un vèrtex geodèsic  de importància que em converteix en un espectacular mirador del país, que abasta  des de el mar fins el Pirineu.

Però el més important  i el que em distingeix és la creu que abans del 1614 ja figurava al meu cim. Els elements la van fer malbé i l’any 1840 el pare Antoni M. Claret la reposà. Els llamps i les tempestes van tornar a fer de les seves i vaig tornar a quedar orfe de creu. Però la bona fe de la gent d’aquest país la van tornar a alçar l’any 1894 i amb aquest motiu  Mn.Cinto Verdaguer va escriure la poesia “La creu de Catalunya”. Aquestes tres creus eren de fusta i jo veia amb recança com el vent i la pluja les aterrava, però finalment l’any 1931 em coronaren amb una creu de ferro que avui podeu contemplar i a la base de pedra que la sustenta hi figura el poema que Verdaguer  escriví l’any 1894.

Cada any quan arriba el segon diumenge de juliol  visc un dia de goig,  De bon matí per tots els meus vessants  pugen  corrues  de homes, dones i nens que venen a demostrar-me el seu amor i respecte. Són els meus amics, ells cuiden de mi , arrenguen les fonts i els camins que les neus de l’hivern  han malmès.

També la història m’ha fet viure de prop les lluites pel poder. Durant les guerres carlines un bon nombre de  lliberals, en un intent de defensa de les seves creences,  van  ser assassinats   pels carlins  prop de Collformic i avui quan miro pendent avall veig la creu de ferro que recorda aquest fet tràgic.

I ara permeteu-me un altre record trist : El dia 18 d’agost del 1901, un any abans de la seva mort, un Mn. Cinto desfet,  desmillorat i feixuc pujà  al meu cim  i influenciat pels meus aires  es va reviscolar i jo el vaig veure escriure  amb forta passió  el poema “Abraçant la Creu”  i no puc estar-me de repetir-vos  alguns fragments, pareu bé l’oïda:  “No em guanya ningú en amor a Catalunya, més vull estimar-la avui, vull estimar-la demà i sempre. Vull que aquest amor no s’acabe amb una vida transitòria i fonedissa, com la neu d’aquesta muntanya,  sinó que desitjo estimar-la  des d’allà dalt a on l’Amor de l’home unint-se amb l’amor de Déu, com una guspira al sol, es d’eterna durada”.

      

PUIGMAL

Us heu sentit mai sols?. Si es així em comprendreu aviat. Estic situat al Pirineu Oriental i tinc una alçada de 2913 m., gairebé 3000!   Aquesta alçada que em dona prestigi a la vegada em fa sentir sol. Dels dotze mesos de l’any cinc estic cobert de neu i poques persones s’aventuren a visitar-me. Si que mantinc diàleg amb els cims que m’envolten, tots mes baixos que jo, però enyoro molt les visites de les persones que pels camins  de Núria  o de Fontalba s’atansen a mi, fent la dura pujada i quan arribem al cim, entre foto i foto comenten coses de la plana i jo em sento  feliç , però a l’hivern gairebé no puja ningú, la neu fa difícil la pujada.

Si  miro cap a la plana veig els cabirols que busquen les poques clapes de verd que la neu deixa al descobert. També les marmotes surten de llurs amagatalls, buscant l’aliment necessari per resistir la inclemència del llarg i gèlid  hivern.

Si miro cap el cel veig infinitat d’estrelles i de tant en tant la lluna, que quan és plena encara em fa una mica de companyia i xerrem una estona:

-Ets sent sola dins la immensitat del cel? – Li pregunto jo.

-No- Em respon ella

–Estic envoltada d’estrelles i com que volto sempre  vaig  seguint les coses que passen a la terra, encara que  no sempre veig coses plaens.Tu estàs immòbil, sempre, que trist oi?

Aquests diàlegs encara m’entristeixen més.

Al fer-se de dia la lluna marxa i  procuro ser optimista i pensar en la primavera que vindrà aviat,  els rierols  tornaran a la seva cantarella d’aigües transparents, els prats recuperaran  aquells verds encisadors i la gent tornarà a pujar al Puigmal, i es faran les fotos  emmarcades per la creu que em corona entre l’olla i la campana de Núria  

i jo em sentiré  content,  i aquella nit no em serà tant feixuga i fins i tot,  entre somnis, veure al lluny la carrossa de Gentil i Flordeneu que  s’atansen cap a mi  escampant el seu amor per tots els  cims del Pirineu.

  

                            De puig en puig pel coll de Finestrelles

                            s’enfilen de  Puigmal a l’alta cima

                            tota la terra que el meu cor estima...

                                                    Mn.Jacint Verdaguer

                                                      

SIURANA

Va dir el poeta que soc “aspre i ardida”.  Volgué dir que  soc aspre perquè domino un paisatge de roca dura i perquè  estic enlairada a 740 metres i voltada d’una cinglera de roca calcària? Sóc ardida perquè per la meva formació  rocosa, vaig ser aprofitada per estratègies militars, ja que després  que els cristians conquerissin Tortosa, es feu fort en el meu castell un cabdill àrab anomenat pels cristians Almira Almemoniz.  Això  succeïa  vers l’any 1153 any que vaig ser conquerida per Bertran de Castellet  que fou el primer castlà  i primer governador cristià  del meu castell.

Amb el pas del temps el  castell musulmà va anar perdent les seves parets, jo en vaig ser testimoni i  avui només en resten uns quants vestigis  però us puc explicar que era una fortalesa inexpugnable, amb un penya –segat de uns 250 metres d’alçada sobre el nivell del riu Siurana que passa als seus peus.

Un cop foragitats  els sarraïns del castell els cristians van   alçar la església parroquial de Sta. Maria de Siurana,que avui encara podeu veure, i que tinc l’orgull de dir que es considerat un dels edificis religiosos més interessants de la comarca.

També he viscut moments de tristor un d’ells va ser la plaga de la fil.loxera que  a finals del segle dinou va malmetre les vinyes i vaig veure marxar  la gent del camp  cap a altres indrets buscant  una nova manera de subsistir.   

Un altre moment de tristor va ser quan  un capitost cristià es volgué casar amb la reina mora que habitava el castell, ella no acceptà les pretensions del cristià i desesperada es lleva la vida tirant-se pel penya segat. Si el vertigen no us ho impedeix i us acosteu al esgarrifós penya- segat, que jo en dic “El salt de la reina mora”, encara podreu oir els gemecs de la dissortada reina. 

                                             

                                             Penso en vosaltres,

ametllers de Siurana,

blanca esperança

d’efímeres banderes

                                        en l’aspror irremeiable.

                                          Carles Riba (Tanka XXVIII)