LA MOLA
St. LLorenç del Munt
Formo part de la
serralada de Sant LLorenç del Munt i
junt amb la serra de l’Obac conformem el parc natural de Sant Llorenç. La meva constitució geològica
parenta de Montserrat fa que podem dir-nos germanes. Entre les meves penyes
arrelen els pins i herbes aromàtiques
que escampen la seva flaire pels pobles que m’envolten.
En l’època
prehistòrica jo ja vaig ser habitada, així
ho van assegurar els homes dits arqueòlegs que van trobar indicis que la cova Simanya , la cova dels Frares,o la
cova dels Obis presentaven petjades
humanes. Els visigots també van passar per les meves coves i també van deixar la seva empremta en forma de
tombes.
Papers molt
antics confirmen que abans de l’any 950 va
ser triat el meu cim més alt, anomenat La Mola amb 1095 m. d’alçada, per bastir-hi l’església de St.Llorenç i. per
aquelles coses que abans passaven entre els comtes i els clergues la meva església va ser donada als monjos de
St.Cugat i així vaig veure començar la
vida monàstica en el meu cim. S ’hi van instal·l.ar uns quants monjos amb el
seu prior amb la consigna de atreure a
las seva orde els eremites que vivien en
les meves coves i engrandir així la seva
comunitat i estendre el seu poder. Vaig
sentir explicar, pel monjos que vivien a la meva església, que les ràtzies àrabs de al-Mansur atacaren i
i saquejaren el Monestir de
St.Cugat i els seus monjos van
perdre la vida i els únics supervivents
d’aquella comunitat van ser els monjos
que havien vingut a la meva església.
Vers l’any 1090
vaig viure moments convulsos. Ja us ho explico: l’abat del monestir francès de
Tomieres va assaltar violentament la església i expulsà els monjos que es revelaren al seu
mandat, però al cap de poc temps amb la intervenció del comte de
Barcelona, els francesos foren obligats
a marxar i l’església passà definitivament
a unir-se al monestir de Sant
Cugat i esdevingué a partir d’aquells moments
monestir.
.
Aquesta meva
muntanya i la serralada que la volta no era un lloc fàcil pel creixement de la vida monàstica i a partir del segle
XV la decadència va apoderar-se del
monestir. Quan mori el darrer abad es va acabar la vida monacal.
Entre els anys 1810
i 1869 vaig veure l’església convertida
en corral. Però afortunadament la restauració
fou un fet i l’any 1871, fou oberta de nou i això
em donà una gran alegria.
Avui la
reconstrucció d’algunes dependencies del magnífic conjunt ha permès obrir una hostatgeria
i la vida, sinó
monàstica, ha tornar al meu cim.
I ara us volia
explicar la llegenda de la Cova
del Drac....però no, us l’explicaré el dia que pugeu a visitar-me.
L’escriptura, la lectura, els comptes, les relacions socials, tot això les va anar acostant a altres mons i altres activitats i va ser així com les dones es van integrar en aquells grups d’homes que pujaven a visitar-nos, i nosaltres les muntanyes vam veure amb goig com de mica a mica no solsament ens visitaven homes sinó que la presència femenina va començar a ser un fet.
