MUNTANYES QUE PARLEN
Si aneu per la autopista AP-7, direcció Puigcerdà, quan sigueu a l’alçada de Granollers, gireu la mirada a l’esquerra i em veureu allà altiu dominant el Vallès, La Selva, i L’Osona. Haureu sentit parlar de mi, i tal vegada haureu trepitjat els meus camins i pujat al cims que em conformem. Sortiu per St.Celoni, apropeu-vos i ara us parlaré una mica més de mi.
Estic format per roques calcàries, llicorella i granit. No recordo en quina època vaig començar a veure’m habitat pot ser en temps dels ibers, des romans? Fa tants anys!
No tinc grans rius, però si moltes fonts, i em solquen infinitat de rieres i torrents que despenjant-se per estrets estimballs, acaben formant dos rius molt humils: el Congost i la Tordera.
Tinc una vegetació molt variada , alzines, pi blanc, pi roig, castanyers, roures, faigs, algun tipus d’avet , ginebró i falgueres. Tota aquesta vegetació serveix d’aixopluc i aliment a la fauna que viu amb mi, el porc senglar, la guineu, la geneta, la mostela, i la llebre que em fan companyia tant els dies calorosos de l’estiu i els boirosos i glaçats de l’hivern.
En el replecs de les meves muntanyes hi trobareu runes de castells, antigues ermites romàniques, monestirs històrics, avui desapareguts, creus de terme que us conduiran a velles masies solitàries habitades pels homes que treballen la terra. Anys enrere també vaig ser bressol de bandolers.
Els poetes m`han estimat sempre, Verdaguer, Guerau de Liost, Manent, Victor Català, Josep Romeu, Pere Ribot, Eugeni d’Ors, Aribau...
Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del jueu
i al mig del mar immens la mallorquina nau...
Bonaventura Carles Aribau
