BELLMUNT-PESSEBRE

Santuari de Bellmunt

Al meu cim  (1246  metres) s’alça el Santuari de Bellmunt. Aquest diumenge,  quan el dia ja era  ben aixecat vaig veure, que des del pla, una corrua de gent abillada amb roba d’abric i encongits de fred,  s’atansaven cap a mi. Duien un embolcall no gaire gros, què devia ser?

No els vaig deixar de observar. Van anar fent camí amunt i quan van ser prop del Santuari, es van desviar fins un coll on hi ha un creuament de camins. Es van aturar i van obrir l’embolcall i va sortir una cova amb un pessebre a dins. Què en faran?

Vaig veure que treien cordills, van deliberar uns instants tot mirant  l’entorn

i per fi es van decidir. Sabeu? No ho havia vist mai, van instal·lar la cova amb els seus habitants al tronc d’un faig, la van fermar amb cordills, que es una manera de no malmetre l’arbre. Tot aquest procés va ser seguit per un pit roig que encuriosit feia passejades per les branques del faig.

Un cop ben fermada la cova amb els habitants a dintre, aquella gent es van situar en cercle al seu davant i com si es tractés d’un ritual i  van començar a cantar cançons. A mi m’arribaven algunes notes: fum, fum. fum...

Acabats els cants van marxar muntanya avall, segurament a les seves ciutats i van deixar el pessebre sol, però no patiu, no estarà sol,  el pit roig  segur que farà bona companyonia amb les petites figuretes del pessebre.

BON NADAL 2012!!!

TAGAMANENT 

Segurament el meu nom us serà molt familiar. Quants excursionistes  per poc caminadors  que siguin no hauran pujat mai al meu cim? Alguns tornen a visitar-me,  i jo que soc fisonomista els recordo i tinc una gran satisfacció quan tornen a pujar acompanyats de familiars i amics als quals els hi han parlat de mi.

 

Els hi expliquen que sóc l’ultima estribació del Montseny a l’extrem occidental de la gran planura del Pla de la Calma i al principi de l’engorjat del Congost, i  que des de el meu cim es contempla  tot El Vallès i tota la Plana de Vic, que al meu  cim hi ha una església enrunada, i que la meva alçada de 1.055 metres fa que se’m consideri un cim fàcil, fàcil de caminar sí, però la meva història no ha estat gens senzilla, vegeu sinó…. Hi ha documents dels anys 945 que ja parlen del castell que em coronava i  que la meva situació estratègica entre el comtats d’Ausona-Cardona i de Barcelona desvetllava l’interès dels respectius comtes i reis que no volien perdre la meva possessió.

El cim del Tagamanent

I això desfermà intercanvis i donacions entre els dos comtats. Cap a l’any 990 el comte Borrell II, comprà els meus territoris i així vaig passar a ser propietat dels comtes de Barcelona, però vers  l’any 1039  els mateixos comtes de Barcelona em bescanviaren als vescomtes d’Osona-Cardona.   Però no va acabar aquí la història ja que els comtes de Barcelona  reclamaven sovint la seva potestat sobre el meu castell  perquè no volien de cap  manera  que els Cardona es fessin amb la meva total propietat i cap a l’any 1270 el rei Conqueridor en recobrà la potestat donant al vescomte de Cardona 15.000 sous, i així vaig esdevenir lloc reial amb castell, rectoria i església.

Anys més tard el rei Pere El Cerimoniós em vengué a Berenguer d’Hostalric. Pels volts de l’any 1463 el batlle  del castell i els pagesos, propers a la causa catalana, foragitaren els enemics que a traves del Congost intentaven atacar-me.

Avui, al cap de tants anys  només em resten aquestes parets que donen testimoni del que vaig ser  perquè la cobdícia del homes sempre acaba per esmicolar els edificis que ells mateixos van bastir, però lo que no han pogut destruir mai es el cim del  Tagamanent.       

TIBIDABO

Estic situat al mig de la serra de Collserola,  amb una alçada de 500 metres i escaig. Hi deu haver moltes muntanyes al món que tenen una ciutat als seus peus, però jo tinc el goig de tenir la ciutat més bonica que hàgiu vist mai:  Barcelona. I això m’omple de satisfacció. El fet de tenir-la als peus no  indica vassallatge, ans al contrari som complementaries jo la guardo de mals vents i li ofereixo tot el que tinc i els barcelonins m’honoren  amb la seva visita pujant al meu cim i mostrant-me als turistes que visiten Barcelona.

Estic rodejat de moltes fonts :la font de La Budellera, la de la Salamandra, la font del Canet, la font Groga, la font d’en Ribes, modernista, la font de la Teula i moltes altres que temps enrere servien de berenadors als barcelonins que em visitaven. Tinc també dos pantans, el de Vallvidrera i el Can Borrell. Em volten restes de castells, com el del Papiol i Castellciuró aquest últim amb restes d’opus  spicatum als seus murs.

Castellciuró

En el terme que em rodeja s’hi troben infinitat de capelles: St.Pere de Romaní, St.Medir, La Salut de Puig Madrona, Sta. Creu d’Olorde (aquí s’hi trobaren restes pre-romàniques), St.Iscle de les Feixes , St.Adjutori (una de les poques esglésies de planta circular del nostre país), Sta. Margarida de Valldonzella, que cap als anys 1200 va pertànyer a les monges benedictines del Císter .

La meva serralada ha estat  transitada de molt antic, ja en temps dels romans hi passava el camí de Barcelona a St.Cugat. L’any 1868 la carretera de l’Arrabassada, em permeté de conèixer els ginys anomenats cotxes, i cap a  l’any 1900, un important mecenes de la industria farmacèutica  féu construir el tramvia blau, avui encara en funcionament i una  de les opcions per pujar a visitar-me junt amb  el funicular de Vallvidrera.

També tinc l’observatori  Fabra,  donat per un altre mecenes l’any 1904 i que encara avui  els barcelonins són informats del temps climatològic  des d’aquí.

Cap a l’any 1900 va ser inaugurat al meu cim el parc d’atraccions, el primer  parc  d’atraccions d’Espanya, que amb l’avió, la talaia, el trenet penjat i els famosos miralls que estrafan  les figures de grans i petits  m’omplen de riures innocents. 

He de recordar-vos que en la finca de Vil·la Joana hi vaig veure viure i morir el poeta Jacint Verdaguer i on va escriure els seus darrers versos dedicats a elogiar la bellesa i bondat de la meva serra i ara us deixo amb la poesia que va dedicar a un dels ocells que nien per les meves contrades:

                          

                                                       Rossinyol, bon rossinyol,

                                                       he sentida la teva arpa,

                                                       l’he sentida un dematí

                                                       de Vallvidrera a Valldaura.

                                                       Trobador del mes de maig,

                                                       rossinyol refila i canta

                                                       mes no deixes eixos cims

                                                       per los vergers de la plana;

                                                       no hi vingues a la ciutat,

                                                       que hi ha una gent molt ingrata:

                                                       diu que estima els aucellets,

                                                       diu que en son cor los regala,

                                                       mes als que canten millor

                                                       los posa dintre la gàbia.

SERRA DE MONTSANT

St.Bartomeu de Fraguerau

Amb  quin nom més bonic em van batejar! Serra del Montsant que també vol dir muntanya beneïda, serà perquè  sempre he atret religiosos de varies ordres?  No ho sé però us puc explicar una mica  la meva història. Recordo que quan els musulmans van arribar aquí un abat els va aturar amb una imatge d’una santa i els sarraïns  davant d’aquest fet  no van atacar els ermitans i van respectar les seves vides  i creences i van ser aquells àrabs que van nomenar-me muntanya beneïda, però quan els cristians van reconquerir-me em van canviar el nom i em van anomenar Montsant. Serà perquè   he estat clapejada de eremites que vivien en les coves  i  balmes misterioses que formen el meu entrellat de turons?. Vers l’any 1150 vaig ser testimoni  de l’arribada d’uns cartoixans que fundaren una cenobi molt important que anomenaren Scala Dei. També vaig servir d’amagatall, durant l’època carlina, d’ un bandoler que  rere els meus turons assetjava els intrèpids carlins.  He estat també escenari des de on el exercit republicà dirigia la sagnant batalla de l’Ebre.  Però deixem la història..

Cadolles del riu Montsant

Se’m considera una serra eixuta i aspre, però no és del tot cert, el riu Montsant  que serpenteja per entre els cingles i graus  forma el congost de Fraguerau que fa  unes olles, que aquí en diem cadolles, on l’aigua és clara i transparent, hi creieu-me si us dic que és un dels racons més bonics de la meva serralada, i alçant els ulls des de aquesta aigua clara i transparent podreu veure les formes  arrodonides de roca conglomerada i rogenca que la naturalesa ha dotat de formes  capricioses.

Els grans cultius d’avellaners i ametllers foren  anys enrere una font de riquesa, però avui el conreu acurat de les meves vinyes ha deixat pas a  l’elaboració de  bons vins que figuren entre els més valorats  del món  i travessen  fronteres.  

Quan cau la nit les meves muntanyes rogenques agafen tonalitats rosades i es  llavors quan tot el meu misteri és fa més gran i les balmes, coves i ermites agafen protagonisme  i desprenen un fort magnetisme. Veniu a coneixem i us asseguro que la força tel·lúrica que  desprenc  us farà un gran bé ara que esteu vivint uns moments molt importants.  

MUNTANYES QUE PARLEN

Si aneu per la autopista AP-7, direcció Puigcerdà,  quan sigueu a l’alçada de Granollers, gireu la mirada a l’esquerra i em veureu allà  altiu dominant el Vallès, La Selva, i L’Osona. Haureu sentit parlar de mi, i tal vegada haureu trepitjat els meus camins i pujat al cims que em conformem. Sortiu per St.Celoni,  apropeu-vos i  ara us parlaré una mica més de mi.

Estic format  per roques calcàries,  llicorella i granit.  No recordo en quina època vaig començar a veure’m habitat  pot ser en temps dels ibers, des romans? Fa tants  anys!

El meu emplaçament és ideal des de els cims més alts, puc veure la mar i durant l’estiu  m’arriba la brisa marina .

No tinc grans rius, però si moltes fonts, i em solquen infinitat de rieres i torrents  que despenjant-se per estrets estimballs, acaben formant dos rius  molt humils: el Congost i la Tordera.

Tinc una vegetació molt variada , alzines, pi blanc,  pi roig, castanyers, roures, faigs, algun tipus d’avet , ginebró i falgueres. Tota aquesta vegetació serveix d’aixopluc i aliment a la fauna que viu amb mi, el porc senglar, la guineu, la geneta, la mostela, i la llebre que em fan companyia tant els dies calorosos de l’estiu i els  boirosos i glaçats de l’hivern.

En el replecs de les meves muntanyes hi trobareu runes de castells, antigues ermites romàniques, monestirs històrics, avui desapareguts,  creus de terme que us conduiran a velles masies solitàries habitades pels homes que treballen la terra. Anys enrere també vaig ser bressol de bandolers. 

Els poetes m`han estimat sempre, Verdaguer, Guerau de Liost, Manent,  Victor Català, Josep Romeu, Pere Ribot,   Eugeni d’Ors, Aribau...

                                    Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,

                                    com guarda vigilant, cobert de boira i neu,

                                    guaites per un forat la tomba del jueu

                                    i al mig del mar immens la mallorquina nau...

                                                                                           Bonaventura Carles Aribau