TAGAMANENT 

Segurament el meu nom us serà molt familiar. Quants excursionistes  per poc caminadors  que siguin no hauran pujat mai al meu cim? Alguns tornen a visitar-me,  i jo que soc fisonomista els recordo i tinc una gran satisfacció quan tornen a pujar acompanyats de familiars i amics als quals els hi han parlat de mi.

 

Els hi expliquen que sóc l’ultima estribació del Montseny a l’extrem occidental de la gran planura del Pla de la Calma i al principi de l’engorjat del Congost, i  que des de el meu cim es contempla  tot El Vallès i tota la Plana de Vic, que al meu  cim hi ha una església enrunada, i que la meva alçada de 1.055 metres fa que se’m consideri un cim fàcil, fàcil de caminar sí, però la meva història no ha estat gens senzilla, vegeu sinó…. Hi ha documents dels anys 945 que ja parlen del castell que em coronava i  que la meva situació estratègica entre el comtats d’Ausona-Cardona i de Barcelona desvetllava l’interès dels respectius comtes i reis que no volien perdre la meva possessió.

El cim del Tagamanent

I això desfermà intercanvis i donacions entre els dos comtats. Cap a l’any 990 el comte Borrell II, comprà els meus territoris i així vaig passar a ser propietat dels comtes de Barcelona, però vers  l’any 1039  els mateixos comtes de Barcelona em bescanviaren als vescomtes d’Osona-Cardona.   Però no va acabar aquí la història ja que els comtes de Barcelona  reclamaven sovint la seva potestat sobre el meu castell  perquè no volien de cap  manera  que els Cardona es fessin amb la meva total propietat i cap a l’any 1270 el rei Conqueridor en recobrà la potestat donant al vescomte de Cardona 15.000 sous, i així vaig esdevenir lloc reial amb castell, rectoria i església.

Anys més tard el rei Pere El Cerimoniós em vengué a Berenguer d’Hostalric. Pels volts de l’any 1463 el batlle  del castell i els pagesos, propers a la causa catalana, foragitaren els enemics que a traves del Congost intentaven atacar-me.

Avui, al cap de tants anys  només em resten aquestes parets que donen testimoni del que vaig ser  perquè la cobdícia del homes sempre acaba per esmicolar els edificis que ells mateixos van bastir, però lo que no han pogut destruir mai es el cim del  Tagamanent.