TAGAMANENT
Segurament el
meu nom us serà molt familiar. Quants excursionistes per poc caminadors que siguin no hauran pujat mai al meu cim?
Alguns tornen a visitar-me, i jo que soc
fisonomista els recordo i tinc una gran satisfacció quan tornen a pujar
acompanyats de familiars i amics als quals els hi han parlat de mi.
Els hi
expliquen que sóc l’ultima estribació del Montseny a l’extrem occidental de la
gran planura del Pla de la Calma
i al principi de l’engorjat del Congost, i que des de el meu cim es contempla tot El Vallès i tota la Plana de Vic, que al
meu cim hi ha una església enrunada, i
que la meva alçada de 1.055
metres fa que se’m consideri un cim fàcil, fàcil de
caminar sí, però la meva història no ha estat gens senzilla, vegeu sinó…. Hi ha
documents dels anys 945 que ja parlen del castell que em coronava i que la meva situació estratègica entre el
comtats d’Ausona-Cardona i de Barcelona desvetllava l’interès dels respectius
comtes i reis que no volien perdre la meva possessió.
![]() |
| El cim del Tagamanent |
I això desfermà
intercanvis i donacions entre els dos comtats. Cap a l’any 990 el comte Borrell
II, comprà els meus territoris i així vaig passar a ser propietat dels comtes
de Barcelona, però vers l’any 1039 els mateixos comtes de Barcelona em bescanviaren
als vescomtes d’Osona-Cardona. Però no va acabar aquí la història ja que els
comtes de Barcelona reclamaven sovint la
seva potestat sobre el meu castell
perquè no volien de cap
manera que els Cardona es fessin
amb la meva total propietat i cap a l’any 1270 el rei Conqueridor en recobrà la
potestat donant al vescomte de Cardona 15.000 sous, i així vaig esdevenir lloc
reial amb castell, rectoria i església.
Anys més tard
el rei Pere El Cerimoniós em vengué a Berenguer d’Hostalric. Pels volts de
l’any 1463 el batlle del castell i els
pagesos, propers a la causa catalana, foragitaren els enemics que a traves del
Congost intentaven atacar-me.
Avui, al cap
de tants anys només em resten aquestes
parets que donen testimoni del que vaig ser
perquè la cobdícia del homes sempre acaba per esmicolar els edificis que
ells mateixos van bastir, però lo que no han pogut destruir mai es el cim
del Tagamanent.



M'ha agradat molt el teu escrit sobre el Tagamanent, trobo que està molt ben fet i la teva estratègia de fer parlar la muntanya, ja t'ho vaig dir, encertadíssima. Felicitats.
ResponEliminaUna abraçada,
Anna M. Moya