LA MOLA

St. LLorenç del Munt  

Formo part de la serralada de Sant LLorenç del Munt  i junt amb la serra de l’Obac conformem el parc natural de Sant  Llorenç. La meva constitució geològica parenta de Montserrat fa que podem dir-nos germanes. Entre les meves penyes arrelen els pins i  herbes aromàtiques que escampen la seva flaire pels pobles que m’envolten.  

En l’època prehistòrica jo ja vaig ser habitada, així  ho van assegurar els homes dits arqueòlegs  que van trobar indicis que  la cova Simanya , la cova dels Frares,o la cova dels Obis  presentaven petjades humanes.  Els visigots també van  passar per les meves coves i també  van deixar la seva empremta en forma de tombes.

Papers molt antics  confirmen que abans de l’any  950 va  ser triat el meu cim més alt, anomenat La Mola   amb 1095 m. d’alçada,  per bastir-hi l’església de St.Llorenç i. per aquelles coses que abans passaven entre els comtes i els clergues  la meva església va ser donada als monjos de St.Cugat i així vaig veure  començar la vida monàstica en el meu cim. S ’hi van instal·l.ar uns quants monjos amb el seu prior amb la consigna de  atreure a las seva orde els eremites  que vivien en les meves coves i engrandir així  la seva comunitat i estendre el seu poder.  Vaig sentir explicar, pel monjos que vivien a la meva església,  que les ràtzies àrabs de al-Mansur  atacaren i  i saquejaren  el Monestir de St.Cugat  i els seus monjos van perdre  la vida i els únics supervivents d’aquella comunitat van ser els monjos  que havien vingut a la meva església. 

Vers l’any 1090 vaig viure moments convulsos. Ja us ho explico: l’abat del monestir francès de Tomieres va assaltar violentament la església i   expulsà els monjos que es revelaren al seu mandat, però al cap de poc temps amb la intervenció del comte de Barcelona,  els francesos foren obligats a marxar i l’església passà definitivament  a unir-se al  monestir de Sant Cugat i esdevingué a partir d’aquells moments monestir.

.

Aquesta meva muntanya i la serralada que la volta no era un lloc  fàcil pel creixement  de la vida monàstica i a partir del segle XV  la decadència va apoderar-se del monestir. Quan mori el darrer abad es va acabar la vida monacal.   

Entre els anys 1810 i 1869  vaig veure l’església convertida en corral. Però afortunadament la restauració 

fou un fet i l’any 1871,  fou oberta de nou  i això  em donà una gran alegria.

Avui la reconstrucció d’algunes dependencies del magnífic conjunt  ha permès obrir una hostatgeria

i la vida, sinó monàstica, ha tornar al meu cim.

I ara us volia explicar la llegenda de la Cova del Drac....però no, us l’explicaré el dia que pugeu a visitar-me.