MATAGALLS

MATAGALLS

Ben bé ni jo mateix sé perquè vaig ser batejat amb aquest nom. Expliquen els entesos  que el meu nom té arrels celtes,  que la síl·laba MA vol dir grandiositat, TA turó de gran alçada i GALLS, pedres. Altres entesos diuen que MATA  significa abundància i GALLS  pedres triturades  Tot es un pèl incert. El que us puc assegurar  és que amb 1696 metres d’alçada soc el tercer cim més alt del massís del Montseny . La meva forma es arrodonida i soc un vèrtex geodèsic  de importància que em converteix en un espectacular mirador del país, que abasta  des de el mar fins el Pirineu.

Però el més important  i el que em distingeix és la creu que abans del 1614 ja figurava al meu cim. Els elements la van fer malbé i l’any 1840 el pare Antoni M. Claret la reposà. Els llamps i les tempestes van tornar a fer de les seves i vaig tornar a quedar orfe de creu. Però la bona fe de la gent d’aquest país la van tornar a alçar l’any 1894 i amb aquest motiu  Mn.Cinto Verdaguer va escriure la poesia “La creu de Catalunya”. Aquestes tres creus eren de fusta i jo veia amb recança com el vent i la pluja les aterrava, però finalment l’any 1931 em coronaren amb una creu de ferro que avui podeu contemplar i a la base de pedra que la sustenta hi figura el poema que Verdaguer  escriví l’any 1894.

Cada any quan arriba el segon diumenge de juliol  visc un dia de goig,  De bon matí per tots els meus vessants  pugen  corrues  de homes, dones i nens que venen a demostrar-me el seu amor i respecte. Són els meus amics, ells cuiden de mi , arrenguen les fonts i els camins que les neus de l’hivern  han malmès.

També la història m’ha fet viure de prop les lluites pel poder. Durant les guerres carlines un bon nombre de  lliberals, en un intent de defensa de les seves creences,  van  ser assassinats   pels carlins  prop de Collformic i avui quan miro pendent avall veig la creu de ferro que recorda aquest fet tràgic.

I ara permeteu-me un altre record trist : El dia 18 d’agost del 1901, un any abans de la seva mort, un Mn. Cinto desfet,  desmillorat i feixuc pujà  al meu cim  i influenciat pels meus aires  es va reviscolar i jo el vaig veure escriure  amb forta passió  el poema “Abraçant la Creu”  i no puc estar-me de repetir-vos  alguns fragments, pareu bé l’oïda:  “No em guanya ningú en amor a Catalunya, més vull estimar-la avui, vull estimar-la demà i sempre. Vull que aquest amor no s’acabe amb una vida transitòria i fonedissa, com la neu d’aquesta muntanya,  sinó que desitjo estimar-la  des d’allà dalt a on l’Amor de l’home unint-se amb l’amor de Déu, com una guspira al sol, es d’eterna durada”.